Dionís

El seguici de Dionís, mosaic del s. III d.C., Museu de Sussa, Tunísia.

Dionís

És el déu de vi i de la vinya. Va ser criat per Silè i les nimfes
perquè el seu pare, Zeus, no tenia temps per a fer-ho, i la seva
mare, Sèmele, va morir abans del seu naixement.
De gran recorria el món ensenyant als homes el cultiu de la vinya i l'elaboració del vi. El vi alegra la gent per això el van anomenar el déu consolador i encisador.
És representat com un home jove coronat amb pàmpols, una copa de vi o el tirs a la mà i sovint sobre un carro tirat per panteres i acompanyat per un seguici esbojarrat de sàtirs i bacants.
Les bacants eren les dones dedicades al culte de Dionís i en diades especials vagaven pel boscos a la nit, ballant a la llum d'unes torxes sense normes ni límits.
A l'Àtica i sobretot a la ciutat d'Atenes hi celebraven grans festes en el seu honor amb cants,monòlegs i música i sembla que les funcions de teatre van néixer precisament dels cants que s'hi dedicaven i que sempre explicaven una història.




Penges al pòrtic daurat del temple d'Afrodita,
penjoll atapeït del suc de Dionís;
ja la teva mare, la vinya, no t'abraçarà amb l'amable
sarment, ni et cobrirà amb pàmpols de nèctar.

Poema de la poeta Mero de Bizanci, dedicat a la vinya i al
raïm i el seu déu.

El déu Pan

Déu de les muntanyes i de la vida agresta, en l'himne homèric dedicat a ell és presentat com a fill d'Hermes Cil·leni i de la nimfa Dríope. Company de Dionís i de les nimfes, amant de la dansa, la música, els boscs i les fonts, és també el patró del repòs de la sesta. Representat amb banyes i peus de cabra, el seu culte s'estengué des de l'Arcàdia a l'Àtica i a la Magna Grècia, sobretot a l'època hel·lenística i per influència de la poesia bucòlica.

Anite de Tègea

Thomas Cole, The course of Empire, The Arcadian or Pastoril State, 1836.





Anite va néixer i viure a Tègea, capital de l'Arcàdia, cap al 300 aC. En aquell moment l'Arcàdia encara era un petit món bucòlic i pastoril, la ramaderia i els boscos predominaven per damunt dels conreus. Entre els seus epigrames en trobem dedicats a les fonts, en dos dels quals apareix el déu Pan, i als animals. També n'hi ha de funeraris i votius.


Les Fonts

Reposa sota les belles frondoses fulles del llorer
gemat, i demana la dolça beguda a la font
per tal que, cansats del treball de l’estiu,
els membres reposis, airejats pel zèfir.



Foraster, sota d'aquest quer reposa els membres cansats:
dolç l'aire murmura enmig de les fulles ben verdes,
beu la fresca aigua de la font, per als caminants
regalada treva en l'estiu roent.



-Per què, Pan solitari, en el bosc molt frondós
t'asseus tocant amb aquest flabiol de veu harmoniosa?
-Perquè en aquestes muntanyes molles de rosada
la vedella pasturi trencant les espigues de borrissol tendre.


(Maria Àngels Anglada. Les germanes de Safo. Antologia de poetes hel.lenístiques)

Erinna de Telos

Erinna de Telos (350 aC), precursora de la poesia hel·lenística,
és una de les nous muses mortals en l'epigrama d'Antípatre de
Tessalònica i el fet que no vagi acompanyada de cap atribut
presuposa que era ben coneguda. D'ella ens ha arribat mutilat
un poema titulat la Filosa on plany la mort prematura de la seva
amiga Baucis, i alguns epigrames. Erinna no gaudi d'una vida gaire
llarga sembla i n'és una prova la seva obra, que sent tant bella és
breu. En els seus versos reflecteix la vida i la mort, l'enyorança
de l'infantesa i l'amistat amb Baucis.


Erinna de Telos

Veu de Baucis

Estela i sirenes meves i urna endolada,
que serves per a Hades la meva escassa cendra,
saludeu els qui s'acosten cap al meu túmul,
siguin conciutadans, siguin forasters.
I digueu-los que, essent núvia, em posseeix el sepulcre,
que el meu pare m'anomenà Baucis, i el meu poble
és Telos, com sabeu, i que la meva companya
Erinna en la tomba m'escriví aquesta inscripció.

Veu de l'urna

Sóc de la núvia Baucis. Tu que t'apropes a la molt plorada
estela, digues això a l'Hades de sota terra:
-Envejós ets, Hades-. Al qui mira la beutat del sepulcre
que anuncia el destí funest de Baucis,
digues-li que, essent noia, amb les torxes que celebraven el casament
el seu pare va encendre per ella la pira.
I tu, Himeneu, el cant i la dansa de noces
vas canviar pel cant de dol dels planys.

Epigrama a Erinna d'Antípatre

Foren pocs els versos d'Erinna, i no gaires els himnes,
però l'obra breu va complaure les Muses;
per això el seu record és durable i no resta amagat
sota l'ala obscura de la negra nit,
mentre a milers i milers de poetes d'ara
l'oblit, a pilots, amic, ens consum.
Més gran és el cigne i el seu únic cant
que el gaig que omple de crits els núvols del cel.

(Les germanes de Safo, Antologia de poetes hel·lenístiques de Maria Àngels Anglada)

pínax de Persèfone i Hades (Museo Nazionale della Magna Grecia di Reggio Calabria) trobat a les excavacions arqueològiques a Locri


Nòsside

Per a l’ofrena d’un vestit

Hera venerable, que el Lacini olorós
sovint véns a esguardar des del cel,
accepta el vestit de lli, que amb la seva filla
Nossis, la noble Teòfilos, filla de Clèoca, et teixí.

Lacini, nom d'un promontori -avui Capo delle Colonne- al sud
d'Itàlia on es dreçava el temple d'Hera Lacínia
(Maria Àngels Anglada. Les germanes de Safo. Antologia de poetes hel.lenístiques.Barcelona)

Sandàlies d'escuma

Locri, monument a Nòsside

III Les roses i la cera

Maria Àngels Anglada esmenta en aquest capítol quatre poetes grecs:
Nòsside, Erinna, Filetas i Teòcrit i he volgut aprofundir-ne el coneixement.

Nòsside (III aC) podem situar-la al voltant de 280 aC pel fet que en un dels seus epigrames parla d'un personatge real d'aquells dies. Es va dedicar a la poesia llargament. Pels seus poemes sabem de la mare, Teòfilis, de l'àvia, Cleoca; que a Locri (Calàbria), on visqué, se seguia el costum que els noms i les cases es transmetessin per línia femenina i ens descrigui àmpliament un món de dones. La seva poesia és un cant a la vida, la bellesa i l'amor.

Epigrama amorós

Res més dolç que l'amor: totes les coses plaents inferiors
li són: fins i tot la mel he llançat de la boca.
Això ho dius Nossis: aquell a qui Cipris no ha estimat
no sap pas com són les seves roses florides.

Per a un retrat de Melina

És la mateixa Melina: mireu com el seu gentil rostre
sembla que ens mira amb tendresa,
com tota ella ens recorda la seva mare.
És bell de veure els infants assemblar-se a llurs pares.

A Safo

Viatger, si navegues cap a Mitilene, la de bells cors,
a gaudir de les gràcies florides de Safo,
pots dir-los que, amiga d'ella i de les Muses, Lòcrida
m'engendrà, i el meu nom és Nossis

(Maria Àngels Anglada. Les germanes de Safo. Antologia de poetes hel.lenístiques. Barcelona: Edhasa, 1983)

JACINT VERDAGUER

La plana de Vic


A l'esbart de sos poetes

Niuada de calàndries, poetes de ma terra,
jo enyoro vostres càntics d'amor, dintre la mar;
avui que el maig aboca ses flors pel pla i la serra,
ai!, qui us sentís a l'hora de l'alba refilar!

Qui pogués amb vosaltres volar per les rouredes
que beuen les suades de l'aspre Pireneu,
i vora els banys de cisnes d'aqueixes pollancredes
descabdellar lo somni que és vida del cor meu!

Ja es deuen prats i ribes cobrir de verds domassos,
cada turó amb la vesta de flors que més li escau,
la santa primavera per rebre entre sos braços
que amb nuvials adreços hi baixa del cel blau.

Per eixos camps que fiten los lladoners i saules,
lo fenc ja trau espiga, les pomeredes flor?
Les Coromines mostren a regadiues taules
fajols que es tornen plata, forments que es tornen or?

I el cànem que el desembre veurà de la filosa
rajar al fus, fusada tornant-se el fi moixell?
I el pèsol de flor blanca parenta de la rosa,
i el lli de flor vermella germana del clavell?

Vermellegen per eixos restobles les roselles?
La clavellina enrama finestres i balcons?
La barretina encara floreix al costat d'elles,
com flor de Catalunya que esclata sobre els fronts?

Lo rossinyol que canta, la tórtora que plora,
a fer-hi ses albades són gaire matiners?
Tornaren-li orenetes al porxe que s'enyora?
Ja van engarlandant-se de roses los rosers?

Ja deu brodar lo Gurri son riberal alegre
perquè a jugar-hi a estones davallen los infants,
i les bardisses cloure la boca del Gorg Negre
perquè el bram de l'abisme no esglaie els caminants.

Les serres, que es coronen de núvols i d'estrelles,
de neu sa vesta a esqueixos ja donaran al Ter,
restant-n'hi claps encara, com escamot d'ovelles
que delma cada dia la mà del carnisser.

Com deu alçar Casserres sa bizantina torre
per veure Sala-d'heures i el vell cloquer de Vic!
Lo Ter que envers Girona marradejant s'escorre,
se'n porta gaires pedres del seu mural antic?

Castells de Svbassona, d'Orís i de Centelles,
gegants d'altres centúries, encara alçau lo front?
Podré tornar a veure-us, masies i capelles
d'on raja amb l'amor patri la fe com d'una font?

Sant Jordi, guarda encara ses lloses gegantines,
sepulcre de reis celtes o de llurs déus altar?
Ripoll, com altre fènix, renaix de ses ruïnes,
o l'arbre de la pàtria s'acaba d'esbrancar?

I l'arbre que us abriga, com deu ja fer bona ombra,
ornat de nou brancatge son tronc ja revellit!
Los raigs del sol, com deuen jugar amb sa resombra,
com vol de papallones per un verger florit!

Me'n guarda de mos somnis algun d'aletes blanques?
Volaren tots com fulles que escampa la tardor?
Les caderneres troben un niu entre les branques;
mos càntics per niar-hi trobaren algun cor?

Almenys oient los vostres d'amor i jovenesa,
de l'aigua al dolç murmuri qui somniar pogués!
Mes, ai!, fuig com la vida ma nau pel vent empesa,
qui sap a l'ombra dolça si ens hi veurem mai més!

Què amargues són, què amargues d'aquesta mar les ones
per qui nasqué en la terra i en un bressol florit!
dolç aire de la pàtria que a tots la vida dónes,
per què a mi sols tes ales m'allunyen del seu pit?

Niuada de calàndries, poetes de ma terra,
jo enyoro vostres càntics d'amor, dintre la mar;
avui que el maig aboca ses flors pel pla i la serra
cantau, cantau vosaltres, deixau-me a mi plorar!