dimarts, 16 de novembre del 2010

JACINT VERDAGUER


La plana de Vic


A l'esbart de sos poetes

Niuada de calàndries, poetes de ma terra,
jo enyoro vostres càntics d'amor, dintre la mar;
avui que el maig aboca ses flors pel pla i la serra,
ai!, qui us sentís a l'hora de l'alba refilar!

Qui pogués amb vosaltres volar per les rouredes
que beuen les suades de l'aspre Pireneu,
i vora els banys de cisnes d'aqueixes pollancredes
descabdellar lo somni que és vida del cor meu!

Ja es deuen prats i ribes cobrir de verds domassos,
cada turó amb la vesta de flors que més li escau,
la santa primavera per rebre entre sos braços
que amb nuvials adreços hi baixa del cel blau.

Per eixos camps que fiten los lladoners i saules,
lo fenc ja trau espiga, les pomeredes flor?
Les Coromines mostren a regadiues taules
fajols que es tornen plata, forments que es tornen or?

I el cànem que el desembre veurà de la filosa
rajar al fus, fusada tornant-se el fi moixell?
I el pèsol de flor blanca parenta de la rosa,
i el lli de flor vermella germana del clavell?

Vermellegen per eixos restobles les roselles?
La clavellina enrama finestres i balcons?
La barretina encara floreix al costat d'elles,
com flor de Catalunya que esclata sobre els fronts?

Lo rossinyol que canta, la tórtora que plora,
a fer-hi ses albades són gaire matiners?
Tornaren-li orenetes al porxe que s'enyora?
Ja van engarlandant-se de roses los rosers?

Ja deu brodar lo Gurri son riberal alegre
perquè a jugar-hi a estones davallen los infants,
i les bardisses cloure la boca del Gorg Negre
perquè el bram de l'abisme no esglaie els caminants.

Les serres, que es coronen de núvols i d'estrelles,
de neu sa vesta a esqueixos ja donaran al Ter,
restant-n'hi claps encara, com escamot d'ovelles
que delma cada dia la mà del carnisser.

Com deu alçar Casserres sa bizantina torre
per veure Sala-d'heures i el vell cloquer de Vic!
Lo Ter que envers Girona marradejant s'escorre,
se'n porta gaires pedres del seu mural antic?

Castells de Svbassona, d'Orís i de Centelles,
gegants d'altres centúries, encara alçau lo front?
Podré tornar a veure-us, masies i capelles
d'on raja amb l'amor patri la fe com d'una font?

Sant Jordi, guarda encara ses lloses gegantines,
sepulcre de reis celtes o de llurs déus altar?
Ripoll, com altre fènix, renaix de ses ruïnes,
o l'arbre de la pàtria s'acaba d'esbrancar?

I l'arbre que us abriga, com deu ja fer bona ombra,
ornat de nou brancatge son tronc ja revellit!
Los raigs del sol, com deuen jugar amb sa resombra,
com vol de papallones per un verger florit!

Me'n guarda de mos somnis algun d'aletes blanques?
Volaren tots com fulles que escampa la tardor?
Les caderneres troben un niu entre les branques;
mos càntics per niar-hi trobaren algun cor?

Almenys oient los vostres d'amor i jovenesa,
de l'aigua al dolç murmuri qui somniar pogués!
Mes, ai!, fuig com la vida ma nau pel vent empesa,
qui sap a l'ombra dolça si ens hi veurem mai més!

Què amargues són, què amargues d'aquesta mar les ones
per qui nasqué en la terra i en un bressol florit!
dolç aire de la pàtria que a tots la vida dónes,
per què a mi sols tes ales m'allunyen del seu pit?

Niuada de calàndries, poetes de ma terra,
jo enyoro vostres càntics d'amor, dintre la mar;
avui que el maig aboca ses flors pel pla i la serra
cantau, cantau vosaltres, deixau-me a mi plorar!

diumenge, 14 de novembre del 2010

La font del Desmai



oli de Marià de Pico de 1870 (Museu Episcopal de Vic)


Fou mossèn Cinto Verdaguer qui l'anomenà font del Desmai per la presència d'aquest arbre. Aquest lloc era especial per a Verdaguer, el coneixia des de la seva infantesa quan anava a ajudar el seu pare en les feines de pagès als camps de Palou, pròxims a la font, i després en la seva joventut mentre vivia a can Tona. Era el seu espai habitual per pensar, llegir i fer poesia. En aquell temps era un indret idíl·lic amb una natura exuberant i Verdaguer el va identificar amb l'essència del seu amor per la terra nadiua, la història, la llengua i les tradicions. La font fou l'escenari de les reunions que feien Verdaguer i els seus amics de l'Esbart de Vic per a parlar i discutir sobre poesia. En record d'aquells literats i commemorant els quaranta anys de la primera esbartada l'any 1917 s'hi enclavà una estela.

dissabte, 13 de novembre del 2010

Dues planes, Maria Àngels Anglada



He estimat el Montseny sense ametistes,
la plana adusta en els seus llargs hiverns,
els vels espessos d'imprecisa boira.

Conec el ressò clar de les campanes
als vells carrers de la ciutat dels sants,
la plaça on van penjar en Bac de Roda.

Camí dels vents, he estimat l'altra plana,
els vols de les gavines als sembrats,
les aigües, com nosaltres, indecises.

Somrient, l'alabastre de les verges
dins els seus temples de color de temps.
El mar, que va ser un dia camí nostre.