Dionís

El seguici de Dionís, mosaic del s. III d.C., Museu de Sussa, Tunísia.

Dionís

És el déu de vi i de la vinya. Va ser criat per Silè i les nimfes
perquè el seu pare, Zeus, no tenia temps per a fer-ho, i la seva
mare, Sèmele, va morir abans del seu naixement.
De gran recorria el món ensenyant als homes el cultiu de la vinya i l'elaboració del vi. El vi alegra la gent per això el van anomenar el déu consolador i encisador.
És representat com un home jove coronat amb pàmpols, una copa de vi o el tirs a la mà i sovint sobre un carro tirat per panteres i acompanyat per un seguici esbojarrat de sàtirs i bacants.
Les bacants eren les dones dedicades al culte de Dionís i en diades especials vagaven pel boscos a la nit, ballant a la llum d'unes torxes sense normes ni límits.
A l'Àtica i sobretot a la ciutat d'Atenes hi celebraven grans festes en el seu honor amb cants,monòlegs i música i sembla que les funcions de teatre van néixer precisament dels cants que s'hi dedicaven i que sempre explicaven una història.




Penges al pòrtic daurat del temple d'Afrodita,
penjoll atapeït del suc de Dionís;
ja la teva mare, la vinya, no t'abraçarà amb l'amable
sarment, ni et cobrirà amb pàmpols de nèctar.

Poema de la poeta Mero de Bizanci, dedicat a la vinya i al
raïm i el seu déu.

El déu Pan

Déu de les muntanyes i de la vida agresta, en l'himne homèric dedicat a ell és presentat com a fill d'Hermes Cil·leni i de la nimfa Dríope. Company de Dionís i de les nimfes, amant de la dansa, la música, els boscs i les fonts, és també el patró del repòs de la sesta. Representat amb banyes i peus de cabra, el seu culte s'estengué des de l'Arcàdia a l'Àtica i a la Magna Grècia, sobretot a l'època hel·lenística i per influència de la poesia bucòlica.

Anite de Tègea

Thomas Cole, The course of Empire, The Arcadian or Pastoril State, 1836.





Anite va néixer i viure a Tègea, capital de l'Arcàdia, cap al 300 aC. En aquell moment l'Arcàdia encara era un petit món bucòlic i pastoril, la ramaderia i els boscos predominaven per damunt dels conreus. Entre els seus epigrames en trobem dedicats a les fonts, en dos dels quals apareix el déu Pan, i als animals. També n'hi ha de funeraris i votius.


Les Fonts

Reposa sota les belles frondoses fulles del llorer
gemat, i demana la dolça beguda a la font
per tal que, cansats del treball de l’estiu,
els membres reposis, airejats pel zèfir.



Foraster, sota d'aquest quer reposa els membres cansats:
dolç l'aire murmura enmig de les fulles ben verdes,
beu la fresca aigua de la font, per als caminants
regalada treva en l'estiu roent.



-Per què, Pan solitari, en el bosc molt frondós
t'asseus tocant amb aquest flabiol de veu harmoniosa?
-Perquè en aquestes muntanyes molles de rosada
la vedella pasturi trencant les espigues de borrissol tendre.


(Maria Àngels Anglada. Les germanes de Safo. Antologia de poetes hel.lenístiques)